Miquel Àngel Ferrés (Olot, 1952) és un dels nombrosos capellans gironins que, durant els pròxims dies, canvien de parròquia. Ha estat 12 anys de rector i, abans, 3 de vicari a Santa Maria de Blanes. I ara afronta una nova etapa a les parròquies de la Immaculada Concepció i Sant Pau, i Santa Maria de Figueres. Ferrés confessa emportar-se un record "esplèndid" perquè s'ha sentit "feliç" com a capellà i "molt estimat". Alhora, expressa: "Estimaré Figueres"

Per què els rectors són traslladats?

Som ordenats al servei d'una diòcesi. S'ha de tenir en compte el factor humà: L'arrelament, el sentiment... En ser proposat per anar a Figueres, he considerat que és un nou repte. Entenc l'obediència com a una crida a la disponibilitat. Ningú és imprescindible. A més, una comunitat veu diferents tipus de rectors. És positiu començar gairebé de zero.

Vostès treballen, actualment, més en tasques socials que de fe?

Estan relacionades. La tasca del capellà és valorada pel fet que està al servei de tothom a tota hora. La parròquia és la cara més amable de l'Església. Quan aquesta és propera, la gent s'hi acosta. Encara que sigui en moments puntuals, que solen coincidir en els més importants. El culte és el 10% de la nostra feina. Hem de fer, a vegades, de psicòlegs o assistents socials, sense ser-ne. Amb l'ajuda dels col·laboradors.

Per què s'ha de proposar la fe?

Dóna orientació a la vida. Sentit del goig i el patiment. No dóna receptes. L'Evangeli és proposar vida. No és un codi, sinó la vida de Jesús, que té ressò en el cor de les persones. Si l'Església fos capaç de proposar, autènticament, l'Evangeli, connectaríem amb la gent. El capellà té, com a tasca, posar en contacte la paraula de Déu amb la vida de les persones. No és fugir del món, sinó viure'l d'una altra manera. En el meu cas, no em sento un funcionari d'una religió. Sinó una persona seduïda i corpresa per Jesús, amb una vida que és proposta per la gent.

És raonable una pràctica religiosa "sui generis"?

Sí, per exemple, són persones justes, ja són una mica practicants. Hi ha cristians que no se senten membres de l'Església. Però hauríem de veure quina imatge en tenen. Potser hi hauria aspectes que tampoc n'estic d'acord. La parròquia, en aquest context, aporta un testimoni diferent. Els mitjans de comunicació no recullen la vitalitat dels cristians de base. La religiositat popular, sense implicació en una comunitat, sempre ha existit. Hem d'intentar canalitzar.

Com es pot explicar la ruptura després de la Primera Comunió?

L'adolescència, com trencament. Aquí és important el paper dels pares. Hi pot ajudar les ofertes de la pastoral de joves supraparroquials.

Valori'm el diaconat permanent.

Molt positiu. També s'haurien de treballar altres ministeris laicals. En virtut del baptisme.

Futur del patrimoni parroquial. Amb els ens públics?

Sí. Cada vegada més. Els fidels ?ajuden molt. És un bé per a tota la societat. Per exemple, per promoció turística.