Albert Solé és autor del documental "Bucarest, la memòria perduda", que versa sobre el seu pare, Jordi Solé Tura, redactor de la Constitució i malalt d'Alzheimer.

Quan el metge diu "és Alzheimer", n'hi ha per escapar-se a córrer?

És de les molt males notícies que un pot rebre, i sí que n'hi ha que engeguen a córrer, però com millor ens hi posem millor ho viurem. No ens escaparem de sentir irritabilitat, impotència, culpabilitat, d'enfadar-nos amb el malalt i amb nosaltres mateixos, i ho hem d'acceptar com un procés natural, perquè si a sobre ens rebotem, la dificultat és doble.

Saber que afecta persones públiques com el seu pare, Pasqual Maragall, Ronald Reagan o Adolfo Suárez, ha tret l'Alzheimer de l'armari?

Ha fet que deixi de ser viscut com un drama ocult. Cal donar-li visibilitat, com en el seu moment es va donar al càncer i fins i tot a la sida. Hem d'acceptar que parlem d'una pandèmia que afecta un percentatge important de la població, i a mesura que s'allargui l'esperança de vida es multiplicarà exponencialment.

Això planteja un dilema?

Els científics i els metges fan la seva feina, però ara també l'han de fer altres estaments i hem de fer-nos algunes preguntes elementals. Allargar l'expectativa de vida està molt bé, però sense qualitat no té gaire sentit.

Fins a quin punt algú que ja no sap qui és, encara és aquella persona?

En el meu pare s'hi afegia la diferència entre personatge públic i privat. A una persona tan construïda en la dimensió púbica ja li costava tornar a la privada, i ara... Però a casa gaudim molt dels petits moments màgics que encara genera la relació, les espurnes de tendresa, com posar-se espontàniament a ballar amb la seva dona.

La malaltia et roba el dret a arribar al final de la vida, mirar enrere i dir: no ha estat malament!

Hi ha opcions com la de Pasqual Maragall: si tens una diagnosi precoç fas els deures i t'acomiades. El meu pare no va tenir temps. Va estar de sort que havia escrit la primera part de les memòries just abans, qui sap si intuint alguna cosa.

Per tant, val la pena saber-ho.

Per aquesta banda, sí, però per la banda del patiment no sé què dir-te. Un familiar directe amb la malaltia significa una probabilitat de transmissió genètica superior, i avui amb una simple anàlisi de sang ja t'indiquen si vas pel camí, però jo no em penso fer la prova.

Els metges i científics amb qui ha parlat, li donen esperances que es trobi el remei?

M'ho miro al revés: serà tan gran l'abast de la malaltia, que s'hi haurà de trobar remei, perquè sinó anem a un desastre social, sociosanitari. Hi ha molta gent treballant-hi, però encara no hi ha acord ni tan sols sobre la proteïna que la causa. En la presentació del documental, Pasqual Maragall va dir: "la vencerem, però ni a tu ni a mi, Jordi, no ens arribarà a temps".