JUDIT PUJADÓ
Els dies sense nom ni referents, els cementiris són buits. Emmascaren la buidor gràcies als colors llampants de les flors de plàstic, que aguanten mesos i mesos a sol i serena sense perdre ni una gota l'aparença. Si per casualitat t'hi trobes algú, acostumen a ser dones. Cuidadores de vius i de morts per igual, s'acosten als nínxols i freguen marbres, renoven els drapets de ganxet i l'aigua dels gerros, dipositen i distribueixen les flors fresques. Després, se'n tornen a casa, i entre les filades de tombes i els columbaris només queden els operaris municipals, adelerats a fer més forats o a arranjar instal·lacions, perquè l'augment de població ha obligat els ajuntaments a ser previsors.
Diuen que hem allunyat la mort de les nostres vides. Els símbols que omplen els fossars, aquestes calaveres dibuixades als reixats, els rellotges de sorra alats que ens recorden la fugacitat de l'existència, ja no ens interpel·len, perquè entre la mort i nosaltres hi ha un tel, fals, però eficaç: juguem a ignorar-la. Fem veure que no ens ateny. Que quan ens assenyali, ja farem, o més aviat ja deixarem de fer, però no volem destinar temps de vida a reflexionar sobre la mort. Com si fossin dos temps independents, com si no formessin un binomi indestriable.
Quan ens toca de prop ens empassem el dolor, intentem digerir-lo i preferim evocar els moments compartits amb qui ja no hi és que tornar al fossar on el vam deixar el dia de l'enterrament. Potser perquè en el fons, en el record, en el reviure, no cal que ens plantegem el propi destí. Potser també per això reduïm les visites als cementiris al dia de Tots Sants. Així ens enfrontem a la por amb el gust dolç dels panellets als llavis i trepitgem en companyia el clos dels difunts. És més reconfortant que fer-ho en solitari.
