Molt humil

JAVIER CUERVO Com que a Espanya les classes eren molt rígides es van buscar fórmules pietoses per anomenar els pobres sense molestar-los i que poguessin seguir sent pobres però honrats. L'expressió més detestable era la de "gent molt humil", que es deia amb la supèrbia de no ?pertà?nyer a les persones "molt humils molt humils" (el bis era freqüent per subratllar el component pietós i superb).
Ara no hi ha com no anomenar res amb propietat. S'entenia bé rics i pobres i, a vegades, era útil afegir el matís classe mitjana o classes mitjanes per distingir entre mitjana alta, mitja mitjana i mitja baixa. Però ja no té sentit. Les classes mitjanes ja no estan al mig de res, per com són de rics els rics i com fan de pobres els altres en la comparació. La separació entre les classes no ha fet més que augmentar. Ja ningú recorda que la riquesa, a més d'im?moral, tira a hortera i més quan afloren noves fortunes pràcticament analfabetes mostrant-se en tot el seu grinyolar. El món és pitjor i té pitjor gust. Els escenaris públics de la riquesa són desagradables, daurats i recarregats i els campions del sistema, els que veuen ratificat el seu èxit amb diners sense compte, llueixen i persegueixen un gust salvatge fascinat per l'espurna. Davant l'embafador espectacle de la riquesa expressada en l'acumulació d'objectes, vestidor i complements marcats per anagrames i logotips per famílies que llueixen als ports de mar, les milles d'or de les capitals o els espais "people" dels mitjans de comunicació, m'enganxo pensant -per a la meva vergonya- que a aquests promotors espanyols, a aquests narcotraficants sud-americans, a aquests rufians russos, a aquests mercaders àrabs, a aquestes popstars d'Occident i a aquests corruptes d'onsevulga se'ls nota un destí molt humil molt humil.