Girona sempre sembla rebre Gerard Quintana com el fill pròdig que va deixar el carrer dels Torrats buscant la llum balear. Avui el músic presenta al Teatre de Salt, i amb les entrades esgotades, Deterratenterrat. Des dels teulats de la capital, Quintana vol trobar en la música una sortida a la crisi.

El disc sona a Barcelona. Els terrats són patrimoni de les grans ciutats?

Ho són sobretot de les ciutats velles i denses; recordo la meva infància al Barri Vell de Girona, on els terrats eren un espai de llibertat per als nens. Aquesta idea m'ha servit per vehicular les Cançons urgents contra la crisi, intentant que el disc fos una crònica vital i veritable del meu entorn actual. I és així com he tancat a Barcelona el meu particular triangle de les Bermudes on també hi ha Girona i Eivissa.

Triangle de les Bermudes... és més fàcil desaparèixer a Barcelona?

És una ciutat que absorbeix i on és més fàcil perdre's. Genera odis i amors, i sembla que no s'és ningú fins que no passes per allà. És més fàcil sentir-s'hi sol que no pas estar sol. Però amb la complicitat de l'Albert Pla, el productor del disc, he pogut plasmar el que volia: els sons reals de la ciutat, la que visc, no la que recordo.

Girona és només un record?

Ara sovint m'hi perdo; veig un pont i penso en un comiat, en trobar-me un carrer l'associo al lloc on vaig viure, però ja no la conec de debò.

Parlava d'Albert Pla. La seva producció li ha facilitat obrir-se a nous sons, des de la rumba al regaetton?

És un gran còmplice a l'hora de pervertir normes, i hi ha molts sons i sorolls reals al disc. Amb una gravadora digital em vaig dedicar a enregistrar el pàlpit del carrer, que després esdevindria l'esquelet del treball.

I no li ha fet por canviar així de registre o de sonoritat?

M'he posat al servei del concepte del disc, que vol reflectir la diversitat urbana. Per mi cada treball és una estació diferent en un trajecte de tren, i seria molt avorrit aturar-se sempre als mateixos llocs. Se'm reconeix molt en alguns temes, i d'altres són més sorprenents. A vegades els límits no són tant on tu els poses, sinó on els situa el teu entorn.

Què aporta la música a la crisi?

Estem en un moment perfecte per reinventar-nos, ara ens podem qüestionar el que fins ara era inqüestionable. En el cas de la música, a la indústria se li han trencat els esquemes, la relació amb el públic és totalment diferent. I això fa que ens trobem en un gran moment creatiu, amb grups com ü-ma, Manel, Els Amics de les Arts...

... que tot i el seu èxit, segurament encara són poc escoltats.

Cal sortir dels circuits de festa major i de les propostes que ens vénen de milers de quilòmetres lluny. A l'Índia, al Marroc, a Itàlia o Cuba poses la ràdio i reconeixes a l'instant a quin país ets; aquí no, és com si fossis a Londres o Manchester. Això és propi d'un país poc normal o amb un passat accidentat; sembla que encara avui escollir música en castellà o en català té massa connotacions.