la pell de l'alcaldessa. De Salt, de Vic, de la Jonquera. De Mataró, de Cabrera, d'Ascó. D'Horta de Sant Joan o de Ventdelplà. No és la pell de l'ambició, no és la pell del poder. Ni la vara ni la faixa. Ni la caixa ni el bastó. Diu que ser alcalde del teu poble és la fita més noble de l'home o la dona amb voluntat de servei. També n'hi ha de fatxendes que asseguren que els batlles ho són per estirar el coll, fer dentetes, guanyar misses. I no. Sovint són de plànyer. A vegades, la solitud dels alcaldes és digna de compunció, desconsol, incomprensió. Hi ha espines que atempten contra la simple llibertat d'anar a passeig: aquell contenidor, aquella contribució, aquella multa de càrrega i descàrrega. Hi ha penitències de mal driblar: prometre inversions i comprovar les teranyines. Hi ha maldecaps impossibles de fer entendre: negar un lloc d'ordenança al fill pocapena de l'empresari que et va finançar la campanya. Ser alcalde és un honor que serveix per fer amics de mal refiar-se i per firar-se enemics a còpia de desenganys. Però tot és poc, forma part del guió. La gran impotència s'esdevé quan l'alcalde ha de fer front a la traducció local dels problemes universals. Desempar. Quan s'ajunten les putes, els macarrons, els prostíbuls, les xenofòbies, la inseguretat, els cementiris nuclears o els molins de vent, els batlles s'han de pronunciar, han d'apostar, han de tenir visió global i han d'atendre la cridòria. Tot alhora i frec a frec, a tocar de la pell. Lluny del despatx, lluny de les ciutadelles. A la vora dels llops. I l'oposició, a voltes, com gossos. Ja poden ser qüestions d'Estat. Encara no hi han arribat, ensumen el problema i, pobres malparits, es freguen les mans.
