FRANCESC CRUANYES
Diu que no menja carn, és ovolactovegetariana. Té dos gossets de la mena Yorkshire, té gats de carrer, un lloro gris i tortugues de terra. No considera acceptable matar cap animal. I no participa mai de la Fiesta nacional. És a dir, no va als toros.
També diu que té l'esperit sensible, li agrada la música, la pintura, la fotografia. Col·labora amb causes nobles, és amiga dels pobres. Treballa en silenci a favor de la pau. Evita la sang, no suporta el sofriment. No suporta la tortura. Saluda i somriu.
Somriu i saluda i un bon tros d'Espanya li fa la gara-gara. Un tros de pell de brau que ara corre i proclama això dels jònecs i els bous patrimoni de la cultura. I qui n'ha dubtat mai? Patrimoni de la mediterrània, testimoni de segles de força, de duels i de banyes. Patrimoni de la cultura ibèrica. I de la catalana, la valenciana, la murciana. Reina de Creta, de Micenes i d'Atenes, admira la història, s'adapta a l'evolució.
Per això mateix, al final resultarà certa l'afirmació que els papistes sempre són pitjor que el papa. Heus aquí l'encarnació d'una institució tan feudal com la monarquia que els dóna una lliçó de progrés. La Reina, és clar. Reina i dona; és a dir, consort. Esposa i mare mentre l'altre mata óssos. Dona i sobirana, vegetariana, antitaurina. Reina i senyora. La mateixa que veneren les presidentes que s'afanyen a transformar una qüestió de dret natural en qüestió identitària, en símbol d'espanyolitat. I apel·len a Goya, Picasso, Hemingway. Els mateixos que van pintar la guerra, la mort, i no per això en fem essència, monument a la tradició.
Per què no va, Donya Esperanza, sa majestat nacionalista, a regalar unes banderilles a sa reina, Donya Sofia de Grècia?
