Entre dos pols

JUDIT PUJADÓ Abans de les neus va fer uns dies de primavera. Verge i massa fràgil encara, però primavera. Asseure's una estona al sol era un regal. Llegia L'elegància del número zero, que acaba de publicar en Lluís Muntada. De tant en tant em trencaven la lectura. Passava algú massa a prop: grups de turistes atrafegats, converses encetades que t'aclaparen un moment i t'abandonen... Les taules dels bars eren plenes de gent que s'arremangava i oferia els rostres a l'escalfor.
De sobte va passar un estol de col·legials. Circulaven formant grupuscles. Caminaven, encara, amb un uniforme que combinava dos colors. Elles, espigades i amb les faldilles prisades. Les més populars amb mitges, les altres amb mitjons fins al genoll. Romancejaven amb la pubertat. Algunes duien, pinçades entre els cabells, les barnilles d'unes ulleres de sol. Una assajava positures displicents i retratava les altres amb desgana i coqueteria alhora. Avançaven amb la seguretat dels que han crescut en una família de possibles. Un noi venia corrent, les encalçava. L'únic mèrit que semblava esgrimir per bromejar amb les més populars era purament biològic. La revolució hormonal havia començat abans. Li treia un pam als companys. Li ombrejava un assaig de bigoti. Quatre pèls que feien festa. A pocs metres s'acostava un altre noi. La carpeta sota el control del braç. També seguia les noies. Els ulls clavats. M'entretenia pensant qui seria en David i qui en Pol. Qui s'imaginava Narcís i qui Goldmund. Qui duia dins l'essència d'Apol·lo i qui la de Dionís. Quin tros d'ells seguiria un model, quin altre tros desitjaria ser l'altre. El que algun dia seran, ja ho tenen a dins.
I em demanava també, com Vinyoli, per qui era jo, a tretze anys, perduda a la ciutat.