La van trobar fa poc a Armènia. Té més de cinc mil anys. A la fotografia es veu la sabata, una mena de sandàlia, amarada de fang. Ha sorgit de més enllà del temps, colgada entre la sorra de la història. Des que els arqueòlegs van deixar de buscar tresors i van començar a remenar les escombraries dels vells poblats i les coves tot va canviar. Els déus van deixar pas als homes i les dones vam saber dels animals que caçaven per alimentar-se, de les joguines espatllades dels infants, dels cereals amb què feien les farinetes, dels plats senzills fets d'argila o de fusta amb els quals menjaven, de les seves eines més primàries.
De sandàlia només n'ha aparegut una. És feta de pell de vaca. Entre les pells hi van posar herba. No saben encara si l'herba servia per escalfar el peu o per fer el calçat més consistent. Fa més cinc mil anys un peu s'hi acomodava. La feia servir quan anava al bosc, quan anava als camps o quan amanyagava criatures. Potser també es posava la sabata per anar a guerrejar o per anar a estimar algú que l'esperava amagat dins d'un bosc, entre flors de romaní. D'aquella persona només ens queden les passes invisibles que va fer, i tot el que poguem fantasiejar.
Algú que corria la va perdre, en plena fugida? Venia la guerra i buscava la pau que és la casa? S'havia cansat del model i el va llençar a la brossa, amb les restes dels ossos del dinar? L'agafava un amant amb les mans i li descordava els cordills fent-li petons, com hauria fet Flaubert amb uns botins de dona? Diuen els científics que qui duia la sabata gastava un 37. Em miro el meu peu, una mica més gran, però les meves sandàlies tenen els mateixos cordills fets de la mateixa pell. D'aquí a mil anys de mi, de tots, en podria quedar el mateix.
