En un casal d'estiu dues nenes comenten les activitats programades per la família per al proper cap de setmana. Jo aniré a Barcelona, diu una, hi ha una manifestació i els pares diuen que hi hem d'anar. L'altra somriu. Diu que segurament els de casa seva també hi aniran, que agafaran un autocar i cap a Barcelona. Barcelona els queda lluny. Hi han anat unes quantes vegades, d'excursió amb l'escola, i amb els pares uns quants cops més. A una manifestació, no hi han anat mai. I si ens trobem? Demana una. La meva mare, afegeix l'altra, diu que hi anirà molta gent. Més de la que hem vist mai junta.

El 1951, quan Barcelona va fer un dels primers actes de protesta col·lectiva contra el règim de Franco, aquella llunyana vaga dels tramvies, molts pares duien els fills a llocs estratègics de la ciutat només per ensenyar-los com es feia. Pare i fill, agafats de la mà, veien passar els vehicles completament buits, i la gent, molta gent, anant a peu a la feina o a comprar. Cada tramvia que passava era una lliçó de com s'havien de fer les coses quan tothom considerava que s'havia vessat el got, que s'havia superat el llistó i que es cometia una injustícia social, col·lectiva. En aquells temps no hi havia gaires possibilitats més de transmetre valors com aquests, ni d'ensenyar als fills que hi ha vida més enllà de la pròpia, que un acaba formant part d'una trama social, d'un poble, que té uns drets pels quals s'ha d'estar sempre amatent, amb l'arc sempre tens.

Les nenes diuen que miraran de trobar-se, perquè encara no acaben de tenir clar que és una manifestació i segurament aprendran moltes coses. Com deia Pèricles i sovint oblidem, no hi ha llibertat sense coratge.