L'última pastera que ha arribat a la Península no és pas l'última pastera. Era un llagut amb bitllet d'anada i tornada de buit, el penúltim naufragi natural. S'embarquen grans i menuts. Quants n'arriben? Massa, molts o pocs? Pel camí del blau marí els nadons es moren de sol i de set. Els arrenquen dels braços de les seves mares, els llancen a l'aigua. La ruta del nou món no vol més carn. Costa d'imaginar una tragèdia superior. En canvi, convivim amb panxacontents que no s'estàn de frivolitzar amb el drama de la immigració desesperada. "Aquí no hi ha lloc per a tothom". "Que es quedin al seu país". "Què s'han pensat, colla de delinqüentsÉ" Ho escoltem a taula, ho diu el millor pare de família. Potser té raons. Tanmateix, manifesta l'egoisme més insolidari. La resta dels comensals assenteix, fa que sí amb el cap i calla. Com es pot passar pàgina a la lleugera a l'autèntica tragèdia del segle XXI!
"I jo, què vols!", respon l'interlocutor ofès perquè no li rius les gràcies. Doncs, simplement, deixar de tractar les desgràcies com un acudit suat. No cal apel·lar a les desigualtats nord-sud, no cal recordar fins a quin punt la nostra riquesa és la mare de la seva pobresa. No cal argumentar que només pensem en l'Àfrica per anar a jugar-hi mundials, per vendre'ls més armes i que es matin abans de venir. N'hi hauria prou de callar per dignitat. Mossegar-se la llengua abans de continuar endrapant i pensar per un moment què no faríem si el nostre fill hagués nascut sense vianda ni aspirines. Ens embarcaríem en la primera clova sense nom per arribar al primer món, rumb a la terra promesa, allà on cada dissabte, en tornar del súper, llencem a les escombraries els iogurts caducats.
