Matar jueus, apallissar la dona, perseguir els homosexuals. Durant segles, algunes d'aquestes pràctiques s'han dut a terme fonamentant-se en la tradició. En temps més reculats també eren habituals les execucions públiques, la crema d'heretges, lliurar cristians als lleons. I fer-ne befa, transformar-ho en un espectacle. La claca aplaudia i els governants reien, satisfets.

Va ser la intel·ligència humana, i no el simple pas del temps, la que va corregir aquests costums. Contràriament al que avui esgrimeixen il·lustres diputats i alcaldes com ara els de Figueres o Lloret, va caldre una acció legislativa expressa per eradicar unes maneres de fer -i de divertir-se- que atemptaven contra els drets fonamentals. No pas sempre, però a vegades la llei va per davant del seny. Seria possible, avui, defensar que no cal prendre mesures ni castigar aquell que discrimina algú en funció de la seva orientació sexual? Qui gosarà afirmar que clavar un mastegot a la parenta forma part de les "llibertats individuals"? Qui advocarà perquè aitals comportaments -aficions!- vagin caient pel seu propi pes? Va, no fem riure...

Emparar-se en el liberalisme per justificar determinats vots és tan perillós com prohibir perquè toca. La cosa del PSC sí que és identitarisme a la contra. Però en el cas de Santi Vila i Xavier Crespo hom té la sensació que han actuat per caprici estètic i amb poca responsabilitat històrica. El partit els ha deixat fer per allò tan convergent: "mira que plurals que som". Tots dos són prou lletrats per saber que a tot poble li calen ordenances; sinó, a hores d'ara encara veuríem amb bons ulls que els gossos es caguessin amb impunitat a la plaça de l'Ajuntament. I pobre d'aquell que gosés sancionar la llibertat personal dels seus amos!