any rere any, en l'aire amarat de fresca olor de farigola, l'ermita de Santa Cristina és testimoni de l'arribada de la processó marítima a la qual els lloretencs irreductibles, cada 24 de juliol, s'hi arrapen amb l'afamada força dels que ja han vist com es perdia irremissiblement tot el que els lligava amb la terra i amb la història.
L'any 1941 Josep Pla, en la seva Guia de la Costa Brava, va comparar Lloret amb Sitges, una comparació que avui en dia seria gairebé impossible, més enllà dels intangibles. D'aquell Sitges d'abans dels quaranta encara en queda alguna cosa, en canvi del Lloret que va conèixer Pla en la seva joventut ja no en queda res de res, només, potser, el record ja remot d'uns quants lloretencs de sempre que fan el que poden per mantenir viva la flama de les tradicions i de la memòria.
Queda, això sí, un cel blau immens entre garbí i tramuntana i queda la gran platja estirada com una mitja lluna sobre la sorra granulada, gratada pel mar al granit de les roques. Queden uns quants pins aquí i allà, sobre els penya-segats, i uns jardins on floreixen flors delicades, i queden, sobretot, lloretencs que somriuen encara amb aquella ganyota sorneguera dels vells mariners.
Queden somnis d'estiu adormits sota les estrelles i el soroll de les onades que s'esbraven contra la punta de la Caleta, queda encara alguna cosa del que podia haver estat i ha desaparegut d'aquella Costa Brava que l'anarquia dels anys seixanta va destruir per sempre. Lloret, Lloret... per quedar, quedarà sempre l'exclamació de Josep Pla: "Quin vell país el nostre, Déu meu, quin vell país!".
