Tothom té dret a anar de vacances on li plagui i fer les aventures que desitgi. L'important és que siguem conscients dels riscos i les responsabilitats que s'assumeixen. Si quelcom surt malament, però era d'esperar perquè estava sota avís, que després no es queixi. Això val per a aquells que se'n van a un "paradís" tropical i tornen dient que els mosquits eren com punys i que van haver de sortir per cames del mig de la selva degut a les bestioles que rondaven vora les seves cames. Tots coneixem algunes persones que van anar-se'n a l'Àfrica d'aventura i es van passar quinze dies anant de ventre. Almenys, van fer dieta. L'altre dia ens truquen uns amics que estaven per la Costa Brava, varen voler anar a Cadaqués; però, degut a la cua de cotxes, van fer mitja volta. Espero que ningú demani una autovia. Les vacances també poden acabar convertint-se en una tragèdia. Malauradament, n'hem vist exemples aquest estiu en llocs ben diferents, des de Mèxic a un concert a Alemanya.

Ara bé, la gent que marxa a territoris perillosos, desaconsellats pels Governs, han de ser conscients del que els pot passar. Haurien d'estar obligats, èticament, a tenir assegurances a tot risc per qualsevol possible calamitat. No pot ser que després tots haguem de pagar via recursos de l'Estat els seus rescats. Espero que les administracions pertinents els passin després la factura. El mateix serveix per als que fan esports extrems. El problema, com sempre, és limitar què és extrem i què no. Passejar per les Rambles de Barcelona aquest agost és, ben segur, molt més perillós que pujar muntanyes al Pirineu o, fins i tot, perdre's per l'Indoxina.