Miquel Quera va deixar una vida dedicada a la joieria i es va passar al turisme rural, creant Mas del Joncar amb la seva companya. La decisió s'ha vist recompensada en ser un dels tres establiments gironins (amb Can Xisquet de Viladrau i Can Vila de Sant Julià de Llor) que ha assolit la categoria de 4 Espigues.

No són Espigues d'Or, com les de l'himne català?

No, no, en realitat són espigues verdes, en el cas del turisme rural, que és el nostre. I el de totes les espigues que ha obtingut Girona, ara que s'acaba d'instaurar la classificació de qualitat.

Qui millor que vostè per saber si són o no són d'or...

He, he, és clar. Als establiments d'agroturisme la classificació és amb espigues grogues, tampoc no són d'or (riu).

Com acaba un prestigiós joier i rellotger deixant-ho tot per dedicar-se al turisme rural?

Va ser allò que en diuen fer un cop de cap. De fet era una il·lusió que tenia de feia temps. Aleshores va coincidir un moment que estava força agobiat amb l'oportunitat de muntar això i ho vam fer. I ja fa quatre anys.

Amics i família no li deien que s'havia tornat boig?

No m'ho deien, però potser ho van pensar (riu).

Què ha guanyat amb el canvi?

Qualitat de vida (rotund). Això no vol dir que no tingui feina i estrès, perquè en temporada alta començo a treballar a 2/4 de 7 per tenir a punt els esmorzars, i ja és un no parar tot el dia. Acabem a les tantes, perquè a banda d'una noia que ens ajuda, tot ho fem la meva dona i jo.

Errr, què em deia de guanyar qualitat de vida?

L'he guanyat amb l'entorn on visc, i que el que estic fent m'omple més que el que feia abans. Senzillament.

Tenint en compte el seu antic ofici: Mas del Joncar era ja una joia?

És una joia que hem hagut de polir. Una casa de pagès pot ser més maca o més lletja, però el més important és el tracte amb els clients. Aquí intentem que es trobin exactament com a casa seva.

Ah, és gratis?

(Riu) No, això no. Em referiexo que no els fem anar a toc de corneta. Qui vol esmorzar a la una, esmorza a la una. És tan familiar el tracte que hem fet molts amics de tot el món, i això també és important.

Com va convertir una casa en un negoci, venint d'un altre món?

Jo sol no hauria pogut. Va ser gràcies a la meva companya, Anna, que havia estudiat Turisme i s'hi dedicava professionalment. Encara em rennya alguna vegada, però vaig aprenent.

Ara a buscar per la cinquena espiga?

Només es donaria -no n'hi ha cap- a una casa catalogada, tipus castell, masia històrica, etc. El màxim a què puc aspirar és a les quatre que tenim.

Que no és poc, i menys si fa allò que li agrada.

Miri, quan vivíem a Girona a vegades agafàvem Ryanair i fèiem un viatge. Li asseguro que ara no en tenim ni les ganes ni la necessitat, aquí ja estem bé. A tot estirar, diumenge després de tancar agafem el cotxe i anem a passejar a Ceret, Agullana, l'Escala...