De moment. I dec ser un més, un altre, un de tants. I tot just s'enceten les segones vint-i-quatre hores de la línia dels bons propòsits. Avui, a més, m'empara la llei, l'Estat protector, el ministeri recaptador que, sense mi, avui serà un xic més deficitari. Se'n beneficiarà Sanitat, és clar, que sempre m'ha acusat de les despeses dels que teníem aquest vell caprici, a parer seu, voluntari. Empestats i gairebé assassins... Però això era ahir. Avui ja sóc un exfumador.

O no. Diu que si se n'ha estat, se n'és tota la vida. Pecat sense perdó. La penitència es diu Champix, Zintabac, xiclets de nicotina, sessions d'acupuntura, d'hipnoteràpia, pegats... O classes de submarinisme. Respira a fons, et diuen, i t'imagines calades que t'arriben fins a l'últim tendrum.

Fumar era un plaer, fumant esperaves, el fum t'encegava els ulls. I mai no et vas sentir el dolent de la pel·lícula. Fins que la llei no es va fer dictadura, democràcia sense cafè, esperit sense alcohol, vici personal i intransferible. Matar-se està mal vist.

Filosofia. La utopia de tot fumador empedreït és aquell estadi platònic, ideal: no fer-ho (quasi mai) i fer-ho només de tant en tant. Com aquell que un dia diu ves, avui prendré una copeta, una nit especial. I l'endemà, desinterès absolut, abstinència normalitzada. Ha ha ha, que diuen els sms :-). Fote't: el terme mitjà no existeix. Ho van descobrir, ja fa anys, els alcohòlics anònims. Si has estat aviciat només impera la llei seca.

No fumo, avui. I demà no fumaré. I per molt que el ministeri, la conselleria, el codi penal, l'entorn i la família em comminin a persistir, sé que estic sol. Som molts, però estic deixat de la mà del diable.