Tinc un potet de vidre ple de cargolins menuts de colors. Són en una lleixa condemnada a suportar els records que acumulo. Era una platja de Bretanya. El mar colpeja com una bèstia alguns dies l'any. Milions de cargolins de colors moren on acaben les onades. I quan fa bo, les persones que arriben a això que en diuen la fi del món, es passegen entre les restes que la mar ha rebutjat. Cargolins, algues, i materials menys nobles i més humans, que s'escampen entorn d'un far que deu haver salvat més d'una vida. Hi ha dones que han deixat de sargir xarxes de pesca i enfilen cargolins per fer braçalets que venen a peu de platja.
En un altre potet de vidre hi ha quantitats ínfimes de les sorres de les platges de Menorca. Els colors són sorprenentment distants els uns dels altres. Provenen d'un estiu remot que m'ha deixat unes quantes postals amb lliris de mar i sabor de paisatges dolços. Hi ha sorres grises, de color mantega, n'hi ha que són fetes de bocins de coralls esmicolats per les tempestes. També en tinc un altre amb les sorres d'una estada a Sardenya. Del negre al rosa passant pel blanc. Arrosseguen olors de platges solitàries, de llengües que moren, colors càlids, el sabor d'alguna cosa d'un altre temps.
Ara es pensaran que tinc la mania d'anar robant sorres a totes les terres que visito. I que si tothom fa com jo ben aviat no quedaran sorres a les platges ni arenes als rius. Potser sí. Hi ha qui compra nines vestides de sevillana i li fan olor de Costa Brava. Qui compra barrets de mexicà i els lliga per sempre al record de la Rambla de Barcelona. Tant és. Ens enduem trossets d'estius llunyans amb la vana intenció que ens escalfin un xic l'hivern. També el de la pròpia vida, que volem imaginar fecund.
