Una de les principals errades estratègiques que han fet els nostres governs, de tots els colors, ha estat establir les prioritats a l'hora d'invertir en infaestructures. No només s'ha gastat massa, sinó que s'ha seleccionat malament i no s'ha invertit tant com es devia en transport públic, malauradament un tema segrestat ideològicament per l'esquerra. L'altre dia, que vaig pujar al matí a Sant Cugat, vaig quedar esfereït de la cua de cotxes, més de quatre kilòmetres, que entrava a Barcelona pel túnel de Vallvidrera. El mateix passava a d'altres zones d'entrada a la ciutat. Per què la gent fa servir encara majoritàriament el transport d'ús privat? No crec que sigui per la comoditat -bé, sempre hi ha algun masoquista al qui li agrada fer cues-, o perquè agrada gastar benzina, sinó que es deu a la manca de servei públic de qualitat, ràpid, amb freqüències curtes i a totes hores. Tant li fa que siguin trens, autobusos o, per què no, vehicles per portar sis o set passatgers. Com sempre: hi ha una manca d'oferta suficientment bona i atractiva. I com que no existeix, no es crea la demanda, que estic segur que sí que hi és.
Com s'arregla això? Bé, no val ni la pena tornar a parlar de Renfe i dels seus horaris. Suposo que algun segle s'arreglarà. Però és d'esperar que la nova situació financera, que impedirà executar moltes obres previstes en plans faraònics, serveixi per obrir noves vies que afavoreixi la presència de més i millor transport d'ús públic. Ens estalviarem diners, maldecaps i no contaminarem tant. I només així podrem començar a acceptar augmentar els peatges d'entrada a les ciutats en cotxe privat, com passa en les ciutats més desenvolupades.
