La batalla no és només contra Dublín, la família Ryan o l'espavilat excèntric, Michael O'Leary. La primera pugna l'havem de lliurar contra les Barcelones centrípetes i la fauna concèntrica que critica la biga d'Aena i no veu la palla a l'ull de la capital. Que l'àrea metropolitana s'estén més enllà del Vallès i del Baix Llobregat!

Per no semblar excessivament esclaus del sentiment provincial posarem un altre exemple: Alguaire. De la inauguració de l'Aeroport de Lleida ençà, quantes veus no s'han aixecat entre la mofa i la befa argumentant que Ponent no es mereix una infraestructura així? És la fidel traducció de la filosofia Madrid-quilòmetre-zero traslladada al projecte d'Estat català.

L'exconseller Nadal ho ha combatut amb xifres i lletres: tan sols un dels intercanviadors del metro barceloní costa tant com l'aeròdrom del Segrià, i n'hi ha més de mitja dotzena. Com podem negar a la població de la Terra ferma una dotació de ciment i quaderns de vol per connectar-la amb el món! Sense camins no hi ha viatgers. Ni comerç, ni cosmovisió. Fa molts i molts anys que tots els perifèrics saben que un país no és fort sense una gran capital, i tots hem fet gran Barcelona. Ara, no s'hi val a jugar la partida ultraliberal i renegar de l'almoina pressupostària per engreixar exclusivament l'ego econòmic del cap i casal.

Una altra cosa, és clar, és fer la gara-gara sense condicions als reis del baix cost, que van començar humils i han esdevingut monarques del mambo aeri. No es mereixen cap baixada de pantalons, però la primera pujada de to l'havem d'adreçar als administradors nostrats. Les banyes no ens les fot només Ryanair: el Prat ha de ser clau, no golafre absolut. El país té més portes.