Cada dissabte, un estol d'amics de la vela surten a la badia de Roses a fer una regata. De la badia en diuen golf, i atesa la condició d'esportistes d'esbarjo i, en acabat, fideus i cafè, s'autoanomenen Golfus. Són, un dia a la setmana, els reis de la mar, perviuen en una terra amable i, si mai fa llevant en desmesura, beneeixen el port i la fan petar a la taverna.

Aquest cap de setmana plujós, la conversa no podia menar a cap altre derroter: tsunami. Costa poc de fer càbales i aventurar què passaria si mai una onada gegant engaltés aquesta costa de la mar brava. A bona part del litoral els penya-segats l'aturarien i l'aigua se'n tornaria onades enllà. Però, ai dels aiguamolls, ai de les marines que no aixequen un pam!

La discussió transcorre entre la fantasia i les fabulacions. Hom enumera les instal·lacions i els habitatges que resultarien afectats per una eventual rissaga. Obviament, el país no està preparat per a aitals inclemències, la desgràcia seria d'una magnitud colossal. Tanmateix, el dissabte s'escola a terra ferma amb la seguretat que cap temporal de mar enfora arruïnarà la placidesa de terra endins. A tot estirar, refem platges, restaurem passeigs. I s'imposa una lectura, una càlida interpretació: aquest país és un refugi de pau. Patim tots els mals de les societats avançades, les desigualtats, el preu del gasoil, els impostos, l'atur. No havem de patir, en canvi, per cap dels terrabastalls que ataquen els móns que es barallen amb la natura. Gaudim de dos mil anys de civilització. Som pobres i som rics. Sortim a navegar per fer quatre rals amb una teranyina i els dies de festa hissem un drap per solcar l'aigua amb el vent. Gràcies a Déu, el nostre tsunami mortal és un documental llunyà.