Pontós és un poble situat entre dos rius, la Muga i el Fluvià; l'autopista i la carretera Nacional freguen el terme per un dels seus extrems i per arribar al poble has de passar sota el talús de la via del Tren d'Alta Velocitat. La resta és un terraprim ondulat, cobert de camps on hi germina un verd viu, boscos clapejats de camins antics com la vida i núvols que passen, deixant un rastre de gotes brillants que queden penjades de les branques i dels fils estesos entre els murs de les cases.
Al costat de la porta de l'església, un rètol deixa constància de l'abnegada tasca dels antics campaners, una làpida de pedra -i la seva traducció en metacrilat- recorda que l'ànima immortal de Bernat de Pontós es passeja pel poble des de fa més de 700 anys i uns gronxadors, que han vist ja tots els culs del poble, es balancegen suaument amb el ritme que els imposa una lleugera brisa que serpenteja entre les cases.
Una calavera, retallada sobre el forjat de la porta, presideix l'entrada d'un cementiri blanc, habitat per un grup de xiprers que han aprés a vinclar-se per deixar passar la tramuntana. Sobre la soca escapçada d'un pi algú ha escrit amb pintura de color rosa "Te Kiero Rubia" i en una casa vora el camí han volgut deixar clar el seu gust pels gossos amb una placa on s'hi pot veure el rostre inquietant d'un Rothweiller.
La Torre de l'Àngel, emboscada en un turonet, ha deixat d'emetre des de fa molts anys les senyals òptiques que comunicaven el país amb la resta del món, però al Mas Castellar els arqueòlegs encara desenterren les restes d'un passat que es fa present eternament.
