Imagini que una persona durant la seva vida ha guanyat cent euros. D'aquests cent euros, entre impostos directes i indirectes, de treball i financers, ha pagat quaranta euros. Aquests quaranta euros els ha fet servir l'administració per donar-li serveis socials, fer infraestructures i gastar en temes més o menys imprescindibles. Li han quedat seixanta euros. D'aquests, suposem que trenta euros els ha utilitzat per a les seves despeses directes i les de la seva família. Des de pagar-se els menjars a comprar mobles, llibres, roba o anar de viatge. Li queden trenta euros que es poden haver repartit de la següent manera: vint els ha fet servir per a l'habitatge habitual i li'n queden deu, resultat de l'estalvi. Aquest estalvi s'ha pogut invertir de diverses formes.
Aquesta persona, quan desapareix del mapa terraqüi, decideix deixar aquests deu euros que ha portat estalviant tota la seva vida més els vint en què es pot valorar el seu habitatge habitual als seus hereus. Siguin qui siguin els hereus, no hi ha dret moral que aquests hagin de tornar a pagar impostos del resultat de l'estalvi i de la inversió del seu pare, mare, germà, tiet o tieta, que ja s'han passat tota la seva vida pagant els impostos corresponents.
L'impost de succesions, que no s'ha eliminat del tot, és fruit d'un esquema tributari previ a la Primera Guerra Mundial, quan els estats a penes feien pagar impostos del treball i capital, i engreixaven la seva caixa gràcies a aquest tribut, el de patrimoni i els indirectes. Succesions s'hauria d'eliminar del tot. Qui encara no ho entengui, espero que mai rebi una herència d'una tieta. Aquesta ja haurà passat a millor vida, però l'hereu patirà.
