Falten catorze dies per anar a votar. Només catorze o catorze encara? Fa quaranta-vuit hores que estem en campanya oficial. Hi ha algú que a hores d'ara no tingui gravat el retrat dels candidats de la seva vila, poble o ciutat? A l'era digital i de la comunicació global fer quinze dies de campanya com es feia al segle passat és directament un anacronisme, una passada de fre, una gronxolada per fer petar trons. Llençar els diners. Sovint, una mofa.
Cal proclamar-ho des de la més profunda admiració per tots aquells que es pregonen com a candidats, gent honesta que aspira a administrar la cosa pública. Tanmateix, aquest teatret no se'l creuen ni ells. Petons al mercat, pamflets a les bústies, banderoles als fanals, mítings amb la parròquia comprada... I, simultàniament, una calculada aversió als debats cara a cara, als debats de conjunt. La majoria hi van obligats: la por de sentir-te dir covard, la tria del vestit i la corbata, el pànic de l'escena. La culpa és de tots. Quan valorem un candidat per la resistència física al mirall és que no votem gestors, votem pel·lícules. La culpa, la pantomima, els constructors de relats ad hoc.
Però els despropòsits no s'acaben aquí: els blocs electorals als mitjans públics, la propaganda dels espais gratuïts, les formacions apòcrifes que cada any es presenten i mai més no en tornem a saber res, la conya del Partido Humanista i demés. Qui ho paga, tot això?
Si parles d'un en un amb els soferts candidats tots et donen la raó: la campanya té un punt de farsa, s'hauria de canviar, s'hauria d'escurçar. I eliminar la hipocresia del dia de reflexió. Però passen quatre anys i tots hi tornen, tots hi tornem. I ens queixem de desafecció.
