Vaig visitar Londres per primer cop el setembre de 1992, pel meu viatge de noces, just abans de traslladar-me a Nova York, on ja vivia. Des de llavors, la capital anglesa m'ha captivat sempre i he intentat tornar-hi almenys un cop cada dos anys. El dissabte al matí em vaig aixecar d'hora a l'hotel per anar a passejar. Esperava Wembley a la tarda. Vaig endinsar-me en un dels barris residencials de Kensington, Holland Park. El parc, públic, és un clàssic anglès: camp d'esport en un cantó, jardins en un altre i bosc i petites llacunes al mig. En arribar a aquesta part central, una petita selva atlàntica, es fa obligatori el silenci. La cridòria dels ocells és magnífica. Un cartell explica la varietat d'aus que s'hi poden trobar, més les guineus que baixen a beure-hi. Un paradís urbà, només interromput per les passes dels que caminem o corren. Senyores grans, amb els seus gossos i les seves bosses de plàstic, es creuen amb els que van a llegir-hi el diari. Ni un sol paper a terra. Ni una llauna. Res de brutícia. Londres en majúscules. Una ciutat on el respecte a allò que és de tots es primordial; on el que és públic té el sentit que ha de tenir: no ha d'estar segrestrat per ningú. Per això, tothom s'hi sent a gust i atrau el millor talent del món. Des de les finances i el periodisme a l'oci. És una ciutat cosmopolita, plena d'oportunitats i que defineix i dóna exemple per als que creiem en el món i les societats obertes. Qui va a Londres sap que té uns drets; però, sobretot, reconeix que hi ha uns deures. I fins i tot, ara mateix, s'hi pot menjar molt bé i el canvi de la lliure acompanya.