Més enllà de la circumstància temporal -tenir feina, estar a l'atur, ser funcionari o viure de renda-, en el món hi ha dues menes de persona, segons l'actitud: pencaires i criticaires. En aquesta societat de cansats i d'avorrits n'hi ha que neixen per ser servits. Amb aquests, no anem enlloc. El món es mou mercès als que treballen més enllà del propi profit.

Als àpats populars -que aquests dies abunden-, a les festes de barri, a la comunitat de veïns, a les associacions de pares i mares, àdhuc als partits, trobem sempre una colla d'ànimes voluntarioses disposades a fer que la màquina rutlli. Solen ser sempre els mateixos. El seu passaport, un crit coratjós: "apa, vinga, som-hiÉ!". Al seu costat, aquells que no mouen ni un dit. Els que arriben i s'asseuen a la cadira de tisora just a l'hora que l'arròs surt del foc, que se'n van deixant el plat mig ple, que no saben què és desparar taula. La paga dels pencaires també passa per aquesta penitència, de desagraïts el món n'és ple. Hi ha pencaires per vocació de servei i, també, pencaires amb un punt d'exhibicionisme. Però no importa, el grau de reconeixement és directament proporcional al seu rendiment efectiu. Sempre serà millor una societat de pencaires que estirin el cap que un estol de criticaires que no troba res ben fet.

En l'esperit més profund del criticaire no deixa d'haver-hi un sentiment d'enveja, d'incapacitat. El criticaire empedreït necessita trobar el defecte, la mancança, enumerar les imperfeccions. Diu, a mitja veu, però amb ganes que se'l senti: "Aquest arròs està pastat". Es creu més llest a costa de desacreditar el que penca. Ell ho podria fer millor, diu. Però mai ningú no li ha vist fer res més que manifestar-se en contra de tot.