Massa sovint estem sotmesos a la llei del pèndol. Entre els col·lectius assetjats els últims anys per l'afany restrictiu i la febre normativa del govern, els aficionats als esports del motor se sentien els primers de la llista. És clar que una cosa és promulgar una llei i una altra de ben diferent fer-la complir, i malgrat la prohibició expressa de circular per qualsevol indret del medi natural, molts poden explicar desagradables experiències de motoristes que fan servir els camins com si fossin un circuit. Ja se sap que és impossible posar un policia a cada carrer o un radar a cada carretera, i que encara és més difícil vigilar tots els corriols del país. En tot cas, la indústria de la moto ha aconseguit que el Govern actual comparteixi la seva idea que aquestes limitacions són, poc o molt, responsables del mal moment pel qual estan passant. El sil·logisme és arriscat, i pensar que es vendran més motos de trial o d'enduro pel fet d'ampliar les zones en les quals poden circular és com creure que l'eliminació de les àrees de vianants de les ciutats farà que els possibles usuaris es llencin a comprar més ciclomotors. No ens hauríem de deixar atrapar per la dicotomia entre natura, sostenibilitat i medi ambient per un costat, i progrés econòmic, futur industrial i ocupació per l'altre. Si es pogués fer créixer el seny, l'estima per l'entorn, el respecte als altres, la sensibilitat i el gust per l'harmonia; si l'accessibilitat universal no comportés sempre necessàriament la massificació i no fóssim esclaus de les modes, no estaríem discutint de tot això. Tan absurda és la legislació que tenim ara com preocupant pot ser la desregulació que es faci en un futur, si no vénen acompanyades d'un canvi d'actitud. I això val tant per als motoristes, com per a qualsevol que vagi per la vida a tot gas sense pensar en els altres.
