De turista urbà, n'acabem essent tots en algun moment de la vida, ens agradi o no, perquè aquesta forma de moure's pel món s'ha convertit en majoritària i absolutista i acaba deglutint les millors intencions. Veure masses de persones corrent d'una punta a l'altra de la ciutat a la caça i captura d'una imatge fixa, i per tant plana, dels llocs més "emblemàtics" és tan lamentable com absurd i, curiosament, difícil de defugir. Hi ha alguna cosa que ens empeny a visitar els tòpics, a acostar-nos als leitmotiv que cada ciutat ha procurat associar al seu nom, a la marca. La Catedral o el Call a Girona, Gaudí a BarcelonaÉ La ruta acostuma a confegir un pigallat d'edificis que taquen els plànols dissenyats expressament amb imatges en miniatura d'allò que conviden a veure en gran. Vista així, la vida del turista té poques compensacions. Generalment és cansada i cara. Es passa fred o calor a costa de sumar hores d'intempèrie. I un acaba veient el que ja ha vist cinquanta vegades per la tele. D'aquests tours condensats no en queda gaire res. Unes quantes fotos i la sensació d'uns dies viscuts en remolí que ben aviat formaran una mandonguilla i amb els anys es confondran.
Vist des de la ciutat que els rep, del turisme en queden uns grapats de calerons que fan les delícies d'hotelers i restauradors. I en general un gust pels diners fàcils, sobretot quan procura un percentatge considerable de l'IPC. També convida a anar deixant d'apostar per les coses més complexes. Arran del Sena, els venedors de llibres cada cop cedeixen més espai als imans de nevera, les il·lustracions estereotipades i les torres eiffels en miniatura, que són l'objectiu cobejat de tot bon turista que ha de portar un detallet, també tòpic, als coneguts.
