La notícia, de fa unes setmanes, va passar desapercebuda: "Una jutge revoca la custòdia compartida de dos menors perquè el pare s'ha quedat a l'atur". Va ser la mateixa mare qui va posar en coneixement dels tribunals la nova situació laboral de l'exmarit. I l'home, d'avui per demà, sense feina i sense fills.

Discriminació positiva o justícia sexista? Imaginem un cas a l'inrevés. Quantes veus no clamarien per la no separació dels menuts i la mare? Quantes fundacions públiques o privades no escatimarien recursos per garantir-li una mínima estabilitat econòmica? Segurament, poques. Encara no tenim prou articulats els mecanismes de protecció per a tantes i tantes dones maltractades. Però si es tracta d'un home, el desgraciat no mereix ni la gràcia de la llei ni el favor dels mitjans. Al contrari... La lectura d'un titular com aquest aboca a interpretacions tan fàcils com malintencionades: "Vés a saber per què el va deixar, la dona... Fins i tot l'han fotut fora de la fàbrica..." Tot amanit amb els clàssics bevia, no parava mai a casa, era violent... Tristament, l'estadística n'és plena de casos reals que s'ajusten a aquesta lletania.

Però vet aquí que el pare en qüestió, segons la mateixa sentència, després de la separació va llogar un pis en el mateix edifici. I atès que reunia tots els ets i uts per a l'exercici d'una paternitat responsable, la magistrada no va dubtar (no va tenir més remei?) a concedir la tutela compartida. Fins i tot ara, i havent escoltat el parer dels fills, remarca que no hi ha cap objecció perquè la custòdia estigui a càrrec d'ambdós. Només s'hi ha interposat la fatalitat de la crisi, potser un desig de venjança i, segur, una interpretació aviciada de la llei, lesiva per a l'home.