L'oscil·lació de la prima de risc espanyola i el diferencial amb els bons alemanys té tothom amb l'ai al cor, fins i tot els que mai n'havien sentit a parlar ni saben què vol dir tot plegat. Quan es pregunta als experts què és exactament això de la prima de risc ens expliquen que és el que has de pagar de més quan ningú es refia de deixar-te els diners que li demanes. I quan els preguntes per què no es refien de l'economia espanyola, i menys que mai precisament ara, resulta que qui no els genera confiança és Grècia. Conclusió, això de la disbauxa grega ens està sortint molt car també a nosaltres. La qüestió és més o menys igual quan es parla del dèficit espanyol, i comences a preguntar si han de reduir la despesa de la mateixa manera els territoris i les administracions que han gastat molt que els que ho han fet amb moderació, i si és igual invertir els diners en coses productives que llençar-los per la finestra. I quan la resposta és que sí, que tothom ha de passar per l'adreçador segons els mateixos criteris, és quan veus que alguna cosa no hem fet bé. Estem en un sistema de basos comunicants i la borratxera d'uns és, l'endemà, el maldecap de tots. Durant massa temps s'ha defensat que tothom fes el que li semblés sempre, és clar, que els seus actes no afectessin els altres. Però tot té una conseqüència, directa o indirecta, i res és absolutament irrellevant. Massa sovint s'ha fet una apel·lació a la plena autonomia com si fos una defensa del dret a fer el que a un li vingui de gust o li passi pel cap, sense haver de donar explicacions ni de sotmetre's a altres limitacions que les que fixi la pròpia voluntat. Si no volem fer un pas enrere que ens tanqui en nosaltres mateixos caldrà fer un pas endavant per fixar unes regles del joc que comprometi tothom de la mateixa manera.
