Habituada als tubs d'assaig, Amàlia Lafuente ha escrit un "thriller" de bates blanques. A Código genético (Plaza&Janés) una jove becària troba una medicina per a l'Alzheimer. Per desgràcia, aquesta medicina encara no existeix.

Curiós escenari per a un "thriller".

Era un valor diferencial que jo podia aportar. Hi ha poca literatura mèdica però té molt èxit en sèries televisives, cosa que vol dir que ja hi ha un públic per a això. A Espanya no hi ha autors com en el món anglosaxó.

Però em reconeixerà que quan es juga amb la salut resulta inquietant.

El que desmitifica és la investigació. És un entorn laboral com qualsevol altre, sotmès a les mateixes pressions, els mateixos conflictes personals. O fins i tot més. Perquè existeix una gran competitivitat. Darrere d'un descobriment, que se suposa que és un gran benefici per a la humanitat, hom espera trobar sants entregats a la ciència, i hi ha de tot. Investigadors honestos i generosos i altres absolutament roïns.

L'investigador s'oblida del pacient?

La investigació és tan superespecialitzada que al final perds de vista que està orientada a millorar la salut. La protagonista fugia del contacte amb els pacients i quan s'enfronta a tractar-los directament és un punt d'inflexió.

S'apiada dels soferts becaris...

És un homenatge a aquests becaris, perquè comencen amb il·lusió. I després es veuen embolicats en aquests contractes precaris, arriben als 40 anys i no tenen estabilitat i llavors els cau la bena dels ulls. I han de marxar del país o dedicar-se a una altra cosa. Els portes cap al màxim de formació i ?desa?profites el talent.

Encara s'ha d'anar a fora per investigar?

Seguim igual. L'ordre d'un país en l'escala mundial quant a la seva investigació està directament relacionat als diners que inverteix. I continuem estant a la cua. El que passa és que els polítics, per donar més visibilitat a les seves inversions, concentren els diners en parcs científics, en instituts, i així ho venen. Però són els mateixos diners que es treuen d'un lloc i es posen en un altre.

Hi ha un altre gran protagonista, l'Al?zheimer, una malaltia cruel i sene cura?

És la mort en vida, la mort sense dignitat. En la investigació farmacològica avui dia és la prioritat número u. És la malaltia més freqüent que té menys aproximació terapèutica. No hi ha res, els medicaments són pal·liatius. Amb els nous medicaments biològics -els químics ja estan esgotats- es podrà finalment donar solució a l'Alzheimer i a altres malalties.

La farmacogenètica és el futur?

Ha calgut avançar en el coneixement del genoma humà. Ara ja es pot treballar segons el codi genètic de cada pacient. En les dosis està ja molt avançat, però encara és car. Encara que no ho són tot, els gens no ens predestinen, afortunadament, podem modificar el nostre destí acomodant l'estil de vida.

De qualsevol manera, el centre de la seva història no és la medicina.

No, no, és una història de relacions humanes.