o sé si deu ser per casualitat o per una decisió meditada, que la ?serralada pirinenca posa els seus peus en remull just a la badia de Roses. Deu ser que a les velles muntanyes segurament els agrada encara aquest indret, amb Roses en un extrem, perquè sembla una palangana plena d'aigua salada.
Roses, més enllà d'altres apreciacions històriques i culturals, és simplement un poble de la costa, de la Costa Brava, amb els seus pescadors, els seus turistes i els seus empresaris de la construcció. Roses, i els rosincs, han construït la seva història, com la majoria dels pobles de la costa, just a sobre de les seves restes monumentals, han edificat en les seves reserves naturals i si no han asfaltat la badia deu ser perquè no han pogut o per pura manca d'imaginació.
Després ha quedat el que ha quedat, una platja de sorra fina que l'Ajuntament intenta netejar cada matí, unes prestigioses postes de sol que els rosincs admiren amb un deix de melancolia, una ciutadella amb aires fantasmals i embastada amb sargits de darrera hora, i quatre cases amb encant que intenten sobreviure com poden entre els alts edificis sense ànima que els rosetans van permetre construir anys enrere.
Poca cosa queda d'aquell Roses de fa cinquanta o cent anys, ?en?terrat sota el somni de la gallina dels ous d'or del turisme. S'havia de servir en safata el que fos, per tal de complaure els assedegats fills del nord, que venien amb moneda forta i amb ganes de sol. Ara el mal ja està fet i l'Ajuntament només pot anar untant pacientment amb crema les llagues, mentre els Pirineus continuen esbandint-se els peus en la badia de Roses.
