Tot té un principi i un final, evidència que sovint s'oblida. Mai com en els últims anys tanta gent s'ha dedicat a pronosticar el futur: persones, empreses i fundacions dedicades a l'anàlisi, els estudis, les prospectives, i un munt de gurus explicant-nos què passaria, però oblidant que, tard o d'hora, ens hauríem d'enfrontar a un canvi de cicle. Fa temps que s'especula sobre el final de l'era low cost a l'aviació, tant per la insostenibilitat mediambiental com econòmica de transportar massivament persones per satisfer un caprici compulsiu i no per cap necessitat ineludible. Una de les virtuts que ha tingut el negoci ha estat precisament crear noves necessitats més que satisfer les ja existents. L'èxit és el que ha permès a companyies com Ryanair aparèixer com imprescindibles i plantar-se, amenaçant el govern d'Espanya de no pagar multes o enfrontar-se al govern de Catalunya incomplint les condicions de contractes signats. El model de negoci d'aquestes companyies es basa més en les subvencions que en els bitllets venuts; es calcula que a tot l'Estat l'any passat Ryanair va cobrar dels diferents governs autonòmics uns 80 milions d'euros en ajudes públiques. La crisi ha fet replantejar aquestes subvencions i ha reduït el nombre de desplaçaments. Ja fa temps que s'advertia dels riscos que alguns aeroports, com el de Girona, assumien depenent excessivament d'una sola companyia. En tot cas, lamentar-se no serveix de res, i cal garantir solucions a curt, mitjà i llarg termini. Per començar, la Generalitat hauria de rendibilitzar, també des d'una perspectiva territorial, els recursos que aboca a altres companyies del país com Spanair. Amb bitllets més o menys barats, el que cal garantir són les condicions necessàries per aixecar el vol.