Algú hauria d'escriure a favor del turisme d'espardenya. Des de la passió, i també des de l'economia, algú s'hauria de carregar el fals clixé que fa dir ecs sense aturar-se a pensar que tenim el que oferim.
Tenim de tot i oferim el que podem. N'hi ha que s'entesten a atraure pantalonets blancs, però no podem prescindir de les sandàlies amb mitjons. Què fem, la majoria de catalanets, quan viatgem una setmaneta a cavall de Ryanair? Badar, comprar quatre penjolls, dinar a la plaça més típica, mirar la pela, gastar poc. Lloar les suposades autenticitats del lloc i tornar amb ganes d'explicar-ho.
És molt fàcil fotre's dels comensals de les terrasses que a les sis de la tarda es ventilen un arròs tenyit de groc amb una gerra de sangria. O dels que fan cua a les tres per entrar al Museu Dalí. O dels que estenen la tovallola en un metre quadrat de platja sobreocupada. Voldríem una clientela distingida, cultural, amb la cartera plena. Tenim el que tenim. I ens ve una mica de tot. Si us plau, no dispareu contra el turisme d'espardenya.
Queda molt bé atacar els que mengen entrepans, lloar els festivals musicals, riure's dels barrets mexicans, abraçar els nous acabalats. Tampoc no es tracta d'alimentar un turisme exclusivament de borratxera, sexual, però ens excedim de falsa correcció quan abominem d'aquells que alimenten bona part de la caixa que fem. La conversió, necessàriament lenta, depèn més de nosaltres que no pas d'ells.
Mentrestant, deixem d'escriure titulars hipòcrites contra els passeigs de mar farcits de proletaris. Sense, ens queixaríem més. I amb més raó.
