Aquests dies hi ha qui omple maletes per anar de vacances. D'altres tenen la intenció de fer-hi cabre tot un món. Gent que ve o que se'n va, que abandonen el propi país buscant una vida millor, o d'altres que, convençuts que tots els paradisos són una mica inventats, acaben tornant a casa. Hi ha qui relligarà l'embalum amb un cordill d'estendre la roba, com explica Dovlàtov que va haver de fer en marxar per sempre de l'URSS. "...Fins i tot així, Rússia meva, ets el país que més m'estimo..." diu una frase d'Aleksandr Blok que encapçala l'obra de Dovlàtov. N'hi ha qui embalsamarà la maleta amb plàstic adherent a l'aeroport de sortida per evitar que mans alienes en regirin el contingut. N'hi ha que a penes duran una bossa de roba amb allò útil per a un viatge difícil: Quatre papers personals, uns dòlars arrugats, una mica de menjar...
Encara hi ha persones que es passen la vida pensant què hi posarien en la maleta que s'enduran en la fugida aquella que tenim pendent en temps complexos, d'atur creixent, d'hipoteques impossibles, de relacions mal avingudes i de feines flotants que no paguen ni el viure. D'altres esperen reproduir la fugida de Tolstoi, massa tardana i potser massa curta, però fugida a la fi. La fugida pendent és una forma de paradís que deu l'existència als temps verbals condicionals o futurs.
"Un home just és lliure -escrivia Blai Bonet- si tot quant té li cap dintre d'una maleta". Una constatació de la realitat bona de llegir en temps de crisi. Res de tot això que heretem i adquirim no ens ho endurem enlloc. Dovlàtov va haver de reduir l'equipatge per poder sortir del país: de tres a una sola maleta. Temps després, instal·lat als Estats Units, la maleta continuava sense obrir al fons d'un armari.
