Set del matí en un hotel de Puno, davant el llac Titicaca. De cop i volta, la calma i el lleu xiuxiueig que hi havia al menjador per esmorzar es trenca sobtadament amb l'arribada de quatre parelles de més de 50 anys, que, terra enfonseu-me, parlaven català. Semblava que estàvem en un aplec de sardanes. Que on són els ous, les torrades i el pa amb tomàquet. No sé si tenien problemes d'audició i les meves disculpes si era la raó de la cridòria; però, no és un cas únic. I tampoc els catalans som els més cridaners i xerraires quan no toca. El lideratge, indiscutible, se l'emporten els meus apreciats nord-americans. Molts d'ells no paren de xerrar i explicar-se d'on vénen i la seva vida. Parlen, fins i tot, amb les roques i en els moments menys adequats. Al Huayna Picchu, la muntanya que es puja darrere la famosa ciutadella inca, vaig dir-li a una senyora que deixés gaudir la resta del paisatge en pau. Ho comentava tot. Un dia al capvespre, en un alberg perdut al mig dels Andes, estàvem uns quants descansant, llegint i relaxant-nos al jardinet que vorejava una piscina natural. Només s'escoltava el vent i els ocells. Veig que arriben dues parelles d'un camí. Un crida, simpatiquíssim, es pensaria: "¡¡¡Ya hemos llegado, joder, qué agote, esto está de puta madre. Ahora, la cerve?za!!!.". Sense paraules. Hi ha argentins i brasilers que són també terribles. Només els falta ensenyar la bandera. Es curiós que quasi mai he trobat persones del nord d'Europa, fins i tot tampoc italians, fent els notes. Almenys, en indrets on es busquen experiències on ha de manar la tranquil·litat. No costa res parlar baix o, de vegades millor, no parlar.
