Tots som fills dels temps que vivim. Les inèrcies socials col·lectives passen per les nostres millors intencions. Les aplanen sense pietat i de tot allò que havíem planificat, sovint en queden només un grapat de possibilitats frustrades. Passa amb l'educació dels fills, per exemple. Generalment tenim al cap el model d'educació que hem rebut. Sobre el model, que van fer els pares, els avis, la pròpia infància, traiem i posem ingredients. Les coses que no ens han agradat les descartem, les que ens satisfan, les incorporem. Moltes surten per defecte i un bon dia et trobes dient coses que també et deien a tu.
Però els vents bufen d'on bufen i avui dia els inputs informatius i els models arriben per tantes bandes que ni amb la més ferma voluntat ets capaç d'impedir el que no t'agrada. El pare més reticent aconsegueix allargar la compra del mòbil fins a l'adolescència. Després serà impossible. Tots els companys en tindran i el dia que menys t'ho esperis la teva criatura arribarà a casa amb un mòbil que algú li ha donat o amb una targeta que frisa per trobar aparell. Passa igual amb les vacances. Et penses que seran feliços de córrer amb la bicicleta i anar a mar, d'explicar-se històries de por els vespres a la plaça o d'anar a berenar al camp de futbol. I no. Volen oci dirigit: casals, colònies, vacances organitzades. I si no claudiques, t'has de passar el dia apagant interruptors.
Bufen vents d'habitacions tancades, d'aparells electrònics, d'auriculars per sentir música entotsolat. I de no tenir res a fer si no hi ha algú que abans ho organitzi. I poc hi podem fer. "Tu també parles pel mòbil -et diuen- i t'hi passes hores, a l'ordinador". I tenen raó. Encara que, pensem nosaltres, sigui per feina.
