Mónica Naranjo (Figueres, 1974) presenta a diverses ciutats espanyoles el seu nou espectacle, Madame Noir, en el qual proposa al públic un viatge als temps daurats de Hollywood com a embolcall per oferir una versió minimalista dels seus temes més íntims, amb l'únic acompanyament d'un pianista.

En el seu nou espectacle es fica a la pell d'una estrella dels cinquanta, Madame Noir.

Sí, pobreta... Dic pobreta perquè és una pobra desgraciada (rialles).

Per què?

Perquè és una persona que limita la seva vida a la seva carrera i que tot ho sacrifica per l'ego, i això és perillós. Madame Noir és aquest tipus d'artista, ho ha sacrificat tot per seguir sent aquí, en una trajectòria sense pausa que ha arribat al punt d'una menopausa gairebé efectiva, amb tot el que això trastorna el caràcter. Arrossega un divisme que no li cap al pit, tant que fins i tot és graciosa i no ho sap.

Com definiria aquest espectacle?

És teatre musical, però abans que res és una comèdia. Es tracta d'un concert basat en el rodatge d'una pel·lícula de cinema negre dels anys cinquanta. Tot transcorre en el backstage, i el ?públic forma part d'aquesta gravació.

Com se li va ocórrer el concepte per a aquesta gira?

Si jo tingués idees tan brillantsÉ (rialles). Em venia de gust fer una gira curta i íntima, i aquest era el plantejament inicial. Comencem amb els assajos, però hi faltava alguna cosa. Jo estic acostumada a explicar històries, i en un format tan minimalista no podia explicar res, no hi havia espai, i em vaig posar en contacte amb el productor de l'obra, i ell s'ho va inventar tot: Madame Noir, el director angoixat, el maquinista amargat i l'assistent ?personal enamoradíssim de l'artista.

L'argument recorda El crepuscle dels déus.

Sí, només que a aquest personatge no se li'n va tant la bola com a Glòria Swanson (rialles), que acaba totalment trasbalsada. Madame Noir no. Madame Noir acaba sola.

I què és pitjor?

No ho sé, si acabes trasbalsada pots ni adonar-te que estàs sola. És millor no escollir.

En què es diferencia l'estil vocal d'aquells anys de l'actual?

És que antigament tot era millor (rialles). Com que no hi havia tantes coses, s'aguditzava molt l'enginy. Ara ho tenim tot, i som menys artistes; abans hi havia molta ànima en aquestes gravacions registrades en directe en els estudis. Hi havia més emotivitat, i això s'ha perdut amb els anys. Era una manera de cantar molt més espontània, molt autèntica i emocionalment molt rica.

Per què creu que s'ha perdut?

Avui en dia, com que gravem amb ProoTools, podem repetir les preses les vegades que faci falta, i tot allò que no ens agrada, ens ho corregeixen. No podem comparar, perquè en aquella època cantaven de veritat, amb l'ànima, i ara cantem amb l'ordinador. Com més informàtica hi ha, més fred és tot.