Si fa trenta anys ens ?hagues?sin preguntat qui era el nostre amic invisible, a uns els hauria vingut al cap l'àngel de la guarda, els altres segurament hauríem pensat en alguna fada boscana o en algun follet màgic. No sé si se'ns hauria acudit que només unes dècades després ens tocaria perdre el temps, els calers i la paciència, cercant ximpleries a baix cost per satisfer aquestes ànsies de regalar. Costa d'entendre, però no hi ha manera de sobreviure el Nadal sense pagar aquesta penyora.
Des d'aquesta setmana i fins al 22 de desembre, veurem mares arrossegades pels fills, perdudes per l'interior dels rebotits passadissos de les botigues de "Tot a un euro", pels basars orientals i per les seccions d'oportunitats, a la recerca d'alguna cosa que la criatura pugui regalar a l'amic que li ha tocat en el sorteig. El nom de l'amic en qüestió apareix escrit en un paper arrugat i no té per què ser amic, ni de bon tros, de la nostra criatura. De fet, l'únic que comparteixen segur els amics invisibles és un espai: l'escola, la feina, l'equip esportiu... Plantejar la possibilitat de fer objecció de consciència dels maleïts regalets és inútil. Acabem comprant, quin remei, objectes que poc després acabaran a les escombraries del regalat, foteses sense utilitat, o joguines de nyigui-nyogui que no superin el cost màxim establert. Encara hi ha una variant pitjor: els originals. "Mare, no el podem comprar, el regal l'hem de fer nosaltres". I apa, una tarda sencera pel ?forat de l'aigüera fent manualitats.
Entremig anem devaluant el ?sentit de paraules com amistat, o l'essència de regalar, i fins i tot el valor de les coses. Ara que ho retallen tot, i si anéssim eliminant aquesta pràctica?
