Gaspar Hernàndez (la Vall d'en Bas, 1971) condueix el programa L'ofici de viure a Catalunya Ràdio, sobre psicologia pràctica i espiritualitat, i ha triomfat amb la seva primera novel·la, El silenci. Ara, juntament amb Jordi Llavina, publica Contes per ser feliç, unes històries "per ajudar els més petits a viure millor"

És vostè el Jorge Bucay català?

No és la meva intenció ser-ho. Sóc un periodista que divulga temes de psicologia, però no sóc psicòleg.

Si algu l'hi comparés seria un elogi o una crítica ferotge?

Depèn de la intenció amb què això fos dit. Bucay fa bé la seva feina, és un bon professional, així que pot ser un elogi. Tanmateix, jo tinc per norma no donar consells, i ell sí que en dóna.

Al pròleg diu que escrivint el llibre, va ser feliç. Es conforma amb poc?

Amb molt poc. Podem ser feliços amb ben poques coses, amb coses petites. De tota manera, hem trigat dos anys a fer el llibre, o sigui que han sigut dos anys de felicitat. No és poc (riu).

És difícil ser feliç si t'atrapa la crisi?

Si no hi ha els diners mínims per viure, és impossible ser feliç. Hi ha d'haver uns mínims, i a partir d'aquests mínims podem intentar conquerir la felicitat. Ara bé, si no es produeixen uns canvis de fons, passarà la crisi i els nivells de felicitat seran exactament els mateixos d'aquí a 10, 20 i 30 anys. Seria interessant deixar de mesurar la felicitat a partir del PIB.

Amb el libre volen ajudar els nens a ser feliços. Que no ho són per sistema?

Hi estic d'acord, només néixer ja són feliços. El llibre pretén donar receptes perquè no perdin aquesta felicitat.

Els protagonistes de tots els contes són animals perquè vostè no confia en els humans?

Només és que els animals donen molt per un llibre infantil. Confio plenament en els humans. El meu programa de ràdio va sobre conducta humana, no sobre conducta animal.

No pinta als nens un món massa idíl·lic? Als contes no hi surten ni taurons ni llops ni voltors, que són el que més trobaran quan siguin grans.

(Pensa) Té tota la raó. Però ja parlem de temes desagradables, com la por. Tant de bo els nens creixessin sense por, una cosa que no serveix de res. I en canvi, força empreses intenten encara motivar des de la por.

El dirigeixen als nens perquè als grans ja els ha passat l'oportunitat de ser feliços?

Va dirigit als pares, que són els que tenen els diners per comprar-lo -si el compren-, i esperem que els sigui una eina útil. I als nens també, perquè el disfrutin, és clar.

La felicitat existeix només en el passat?

Alguna cosa d'això sí que hi ha, en el sentit que no la reconeixem fins que ja ha passat. Però jo crec que la felicitat és un estat interior que es pot conrear i treballar, i que no té res a veure amb l'alegria ni amb l'eufòria. Ara mateix, jo sóc feliç.

Pel fet de parlar amb mi?

He, he. L'hi dic de debò, ara estic molt bé, feliç. I és el present, cosa que contradiu allò que em deia de la felicitat i el passat. De ser feliç se'n pot aprendre, però ho hem de treballar.