Francesco Schettino s'ha convertit en un caramel que tothom es posa a la boca per xarrupar i alimentar-se. Presumpte culpable del desastre del Costa Concordia sembla fet per resumir tots els atributs de la modernitat: la frivolitat d'acostar un mamut de 17 plantes a la costa per fer content un membre de la tripulació, l'egoisme reconcentrat per fugir en contra de les seves obligacions i deixar sense comandament la nau quan més falta feia i un escapisme colpidor en aquesta conversa telefònica que tots hem pogut sentir manta vegades amb les autoritats portuàries. Torni a la nau, li ordenen. És que la llanxa s'ha espatllat, respon.
Schettino encarna doncs el tipus superflu, el clàssic superficial que, posat al capdavant d'una nau d'aquestes dimensions, deu resultar encantador pel també clàssic i superflu sopar amb el capità, fins i tot deu quedar bé a les fotografies amb els grups de solteres, però que, lògicament, resulta del tot inútil en moments de dificultat. Ignoro els exàmens que deuen passar els aspirants a càrrecs semblants. El que no es pot ignorar és que cadascú dóna pel que dóna.
Ara, és ben igual perquè el que em preocupa és la superioritat amb què tots en parlem, com ens creix l'ego quan culpem algú d'una covardia que, per descomptat i sempre en teoria, ens és del tot aliena. Mentrestant, a Madrid acomiaden Fraga Iribarne. "Un home bo que va lluitar per la llibertat quan era més difícil", deia previsiblement Aznar. "La persona clau perquè la transició fos un èxit", afirmava Duran Lleida. "Un servidor públic impecable", signava Pérez Rubalcaba. De més jove em pensava que els que manaven en sabien. Després et vas adonant que els comandants de la nau del món s'assemblen massa a Schettino. I que a la resta, més o menys, ja li va bé.
