Els vaixells a la deriva, reus de sotsobre o directament naufragats, desperten una rara afecció en l'espectador que s'ho mira des de terra ferma. En les curses de motos i cotxes, ?desenga?nyem-nos, bona part del públic encongeix el cor, pateix i alhora deleja que el pilot surti de pista, topi amb algun dels altres concursants, faci voltes de campana. Ningú no vol mal a ningú, però és innegable que la successió d'ohs i d'ahs! també amaga un cert grau de satisfacció, l'entrada es dóna per més ben pagada. En el sinistre d'un vaixell l'atracció no ve d'un segon, es tracta generalment d'una funció a càmera lenta. Entre l'abordatge i la submersió se succeixen diferents estadis: escora, vaivé, desgovern... Les lleis de la física s'ho prenen amb més parsimònia quan el vehicle és una nau que pesa, sura i camina a poc a poc. Llavors, si una topada en una pista pot ser mortal de necessitat -mortal, individual i immediata-, el procés d'un naufragi té un guió més ric: tenen temps, els accidentats, de recordar-se de les lliçons sobre l'ordre i el pànic. Però el terror és inevitable, i això, els que s'ho miren des de la riba ho saben. Imaginar-se els minuts de desesperació quan emergeixen -mai més ben dit- les conductes més primàries, dóna per molts més grams de morbositat. A sobre, si els passatgers es compten per centenars o milers, s'hi afegeix l'instint de supervivència a costa del més feble. Ja tenim els arguments per al drama, la tragèdia dura molt més que una bona pel·lícula. Deu ser per això que s'han dut a la pantalla tantes històries de naufragis i tan pocs accidents sobre rodes. Cada dia moren desenes de pobres desgraciats a la carretera, ningú no es demana si el capità ordinari ha saltat en marxa.
