Ahir dijous vaig tornar d'Andorra -on havia estat per feina- cap a Barcelona a mig matí. Les previsions del temps eren terribles. La ràdio deia que no es conduís a menys que no fos necessari, que les previsions a Vallvidrera eren de neu, que s'apropava l'apocalipsi i que els pares estaven obligats a anar a buscar els nens al col·legi. Amb set graus sota zero i el cel blau, vaig recorrer la Cerdanya i passar el Túnel del Cadí. Cap a Berga van començar a caure uns floquets de neu, que creixien a mesura que m'apropava a Manresa. Es condueix una mica més lent i no passa res. La circulació impedeix que qualli la neu. La temperatura marca zero graus. Passat Montserrat, desapareix la neu. Sincerament, ja pensava el pitjor. Als peatges ningú diu res. Les ràdios segueixen cridant el papus. Pensava trobar-me Barcelona nevada. Però tot resta sec. La millor notícia és que a penes hi ha trànsit. El cel, fins i tot, blau.

Arribo a la feina i llegeixo a Internet que a les poblacions de Girona, també de la costa, s'està obligant els nens a abandonar les escoles -com a Barcelona- abans d'hora. Truco a Palafrugell i em diuen que no només no hi neva ni hi plou, sinó que hi ha resol. Fa ja uns quants anys, quan feia fred -més fred del que estem acostumats ara-, recordo que els pares ens abrigaven de dalt a baix, però mai no tancaven les escoles.

Per descomptat que les previsions han de servir per a quelcom, que el març de fa dos anys la tempesta ens va sorprendre i que no val la pena arriscar-se. I potser avui divendres estem amb la neu fins al cap. Però crec que ens estem passant un pèl massa amb crear por.