Hem passat de tenir un president del Govern que es pensava que vivía a Alícia en el País de les Meravelles a un altre que sembla el cavaller de la trista figura; un don Quixot modern a qui només falta que ens digui que hem de ser més masoquistes encara. Ja m'està bé que els nostres polítics no ens omplin les orelles de brots verds i ens diguin que res s'ha de fer perquè tot va de nassos. Però és que ara en tenim uns que només ens estan demanant sacrificis i patiments, sense cap missatge esperançador.

Al març de 1933, Franklin Delano Roosevelt (FDR) va ser nomenat president dels Estats Units en plena Gran Depresió. Havia guanyat les eleccions del novembre previ. FDR va començar a fer unes xerrades -en deien al cantó de la xemeneia- que es retransmetien per ràdio. Tothom les escoltava. Parlava de sacrificis, però al mateix temps de nous reptes. El seu to, humà, sincer i motivador, va fer més per tirar endavant el país que no pas les mesures econòmiques, molt importants, que es van prendre.

Als anys vuitanta, l'optimisme i claredat d'idees de Ronald Reagan van aixecar una societat enfonsada i una economia en la qual l'inflació atacava els comptes dels ciutadans.

Bill Clinton i Barack Obama agradaran més o menys, però només de veure'ls ja senties i sents el seu carisma i lideratge.

Res a veure amb els missatges que ha donat fins ara Rajoy. Sort que tampoc no parla gaire. Espero que els seus assesors li ensenyin quelcom més. Els ciutadans serem pacients, ens ajustarem el cinturó i no defallirem. Però els senyors que ara ens manen no necessiten estar tot el dia fent cara d'olorar ous podrits.