En Pujol s'ha fet gran. És una de les frases que acompanya la comitiva que el segueix, arreu on va. Camina a poc a poc amb el cap jup, fa pauses, escura la gargamella com mai, gesticula com sempre, et fita amb uns ulls petits... i notes que mira més cap endins que cap enfora.
El Molt Honorable no s'ha fet gran, n'és, però com tants altres avis a qui els costa conjugar el verb jubilar, no para. He tingut ocasió de veure l'agenda d'actes i presentacions del tercer volum de les seves Memòries: riu-te'n de la promoció d'un grup de rock, proveu de seguir-lo! Cruanyes, què em preguntareu?, em demanava aquest dijous abans d'entrar al plató de 59 Segons. Pel seu llibre, President, pel que hi diu i pel que ha deixat per escriure... Ja me'ls conec, a vostès, del llibre en parlarem poc...
Reflexiu i orgullós sobre els vint-i-tants anys al capdavant del govern de la Generalitat, encara té temptacions d'etzibar algun "això no toca". Si abans en tirava de veta per conveniència, ara només l'usa per prudència: això ho ha de respondre en Mas, jo estaré amb el que ell digui. Tanmateix, el president Pujol té cada cop menys pèls a la llengua, sobretot a l'hora de parlar de la independència, antany tema tabú.
Entre el desig i la necessitat de tocar de peus a terra, les persones grans es rejoveneixen abraçant de nou la il·lusió, renunciant al peix al cove. No sembla pas ben bé aquest, l'esperit del Pujol madur. Hi ha quelcom de tristor, de sentiment de ?fracàs col·lectiu -atribuïble a la intransigència i l'immobilisme de tercers- que el mena tímidament a girar la frase: potser sí que toca. Costa poc imaginar en Cuyàs, àvid transcriptor, amb un somriure als llavis. I a tota la jovenalla convergent proclamar: en Pujol no és gran, és grandiós!
