Victòria Cardona és experta en l'adolescència. En va parlar dijous a Girona en un acte organitzat per la llibreria Empúries a propòsit del seu llibre "Un estrany a casa"

Quan trobem un estrany a casa el millor és fotre'l fora?

Nooo (riu). Ens l'hem de quedar i l'hem d'acompanyar. Però discretament, sense estar-li a sobre contínuament. Tan dolent és enfrontar-se contínuament amb ell com abandonar-lo.

A l'adolsecència els pares es converteixen en l'enemic?

Sí, i de cop. El fill passa de tenir els pares en un pedestal a mirar-los amb ull crític i veu que també tenen defectes.

O sigui, el pare passa de ser un heroi a ser un pobre desgraciat.

Exactament. Per això el que va millor és l'autocrítica dels pares. Que el pare reconegui una equivocació ajuda el jove.

Com ha afectat Internet en les relacions paternofilials?

Les ha empitjorat. Ara és més difícil parlar amb els fills, perquè s'enganxen immediatament a la xarxa per "estar" amb els seus amics. La xarxa ha empitjorat la comunicació pares-fills.

Sempre es poden comunicar pel Facebook...

Ja es fa. I primer als fills els fa gràcia, però després ja no. Volen estar amb els seus amics, i no que els pares entrin en les seves converses.

És lícit espiar el seu correu electrònic?

(Pensa) No, prefereixo observar-los a ells. Jo mai vaig obrir ni un calaix dels meus fills, i bé vaig saber quan passaven una mala època.

Què opina dels pares que es qualifiquen d'amics dels seus fills?

Una cosa és ser amic i l'altra és l'amiguisme. Sempre s'ha de respectar la intimitat dels fills. Es pot ser amic dels fills perquè aquests confiïn en els pares, però no entrar a ballar a la seva habitació quan estan amb els amics. Això és fer pena.

No em digui que n'hi ha que ho fan.

Sobretot mares que tenen 50 anys i es pensen que en tenen 20 (riu). Un pare o una mare no són un col·lega.

A partir de quin pes i estatura és millor no fotre un mastegot al fill?

No l'hem de donar mai! Qui dóna un mastegot és que no té cap prestigi ni cap ascendent sobre el fill. I a més, perd la confiança, que és el més important entre pares i fills.

Però les ganes hi són, eh?

Que un adolescent tanqui una porta de cop és normal. Molts pares pensen: doncs ja s'ho farà. Amb el "ja s'ho farà" l'estem abandonant, quan el que vol és estar acompanyat.

La joventut d'avui és diferent a la d'altres èpoques?

No, el que ha canviat és que avui els pares volen resultats immediats. Han perdut la paciència. S'ha de pensar que l'adolescència és com una malaltia, però té cura.

Només amb el temps.

Sempre que ho haguem sabut fer bé, compte. Cal saber obrir el paraigua per parar la tempesta de l'etapa adolescent. Demostrar-los confiança, realitzar activitats amb ells...

Ens fa por deixar-los volar sols?

Els hem de deixar equivocar-se. I no ens ha de fer vergonya demanar ajut a professionals quan sigui necessari.