Hi ha gent que està dotada d'aquest infortuni, com és el de pixar sovint fora de test i que no passi desapercebut per ningú. Aquestes persones solen estar estigmatitzades pel seu entorn, que ja els té fitxats i no els en deixa passar ni una. Una versió d'aquesta conducta és el gos esquifit que no té més que puces perquè les desgràcies li vénen juntes, una rere d'altra, sense remissió. Sempre hi ha un punt de partida i, gairebé sense fer ni desfer, el signe dels esdeveniments de sobte es gira en contra. És com si el destí es confabulés amb les forces latents preparades per fer-nos la guitza. Tot i que les calamitats solen ser diferents, el conjunt és tan advers que desespera veure's impotent per aturar tanta desventura.
Totes les famílies passen per algun moment de fatalitat incessant, però el cas de la família reial supera totes les marques. Primer va ser un gendre que va patir un ictus sospitós; va acabar sortint de la família per la porta del darrere. L'altre gendre és processat per haver-se enriquit aprofitant-se del nom del seu il·lustre sogre. Ara, un nét de 13 anys del Rei es fereix un peu disparant-se amb una escopeta amb la suposada supervisió del seu pare. I la darrera, però imagino que no la definitiva, és la caiguda del Rei en un hotel africà on descansava després de venir de cacera d'elefants. De moment, és la darrera entrega d'un rosari de despropòsits; però és un bon exemple que no sempre les contrarietats vénen per un atzar fatídic. Perquè de totes aquestes, la inoportuna caiguda del Rei ha posat de manifest que no sempre les actuacions són les més adequades i, per això, el que podria passar per un efecte col·lateral de la mala sort és, sens dubte, un despropòsit reial. Quan el destí no t'acompanya, la insensatesa més atrevida s'apodera de les teves decisions.
