Si fem cas del què han anat dient durant tot l'estiu el govern espanyol i el mateix president Mariano Rajoy, no hi ha cap intenció d'accelerar la petició d'un rescat de l'economia espanyola; però si fem cas del que s'està fent veiem que s'estan posant les condicions per facilitar la pròxima arribada de l'ajuda per sanejar el sistema financer. El Consell de Ministres pot aprovar aquest divendres la creació del conegut com a banc dolent, que hauria d'aplegar els actius tòxics del conjunt del sistema creditici. La discussió de la lletra petita està portat força maldecaps, sobretot a l'hora de determinar el preu real dels pisos que no es venen: si és massa alt, no servirà de res tota l'operació, però si és massa baix aquesta s'encarirà de forma excessiva. Hi ha moltes bones intencions pendents de que tot plegat surti bé, però també molts taurons a l'aguait de pescar en aigües remogudes. Potser la qüestió no sigui crear un banc dolent, sinó un que sigui bo de veritat. Aquesta potser no seria una solució sistèmica (expressió tan de moda, que vol dir que serveix per mantenir prioritàriament els interessos generats pel sistema abans que cap altra) però potser sí que ho seria per a molta gent. Si algú fos capaç de presentar-se com una entitat veritablement fiable i solvent -amb capacitat de resposta-, de generar confiança -que ens fes evident que no ens està assetjant amb la lletra petita-, i útil, -disposada a fer negoci a partir de donar crèdit a qui s'ho mereix-, segurament la majoria consideraríem que tenim el principal problema solucionat. És clar que tenir un banc dolent fa que sembli que la resta no ho són, i tenir-ne únicament un que es pugui presentar com a bo provoca una immensa desconfiança. Sembla que finalment divendres es posarà un altre pedaç i no s'abordarà una solució, és clar que per algun lloc s'ha de començar.