Aquesta setmana ha mort Santiago Carrillo. Per als més joves, tal com explicava un reportatge televisiu, un personatge que han estudiat als llibres d'història com a protagonista de la transició a la democràcia al front del Partit Comunista i que va participar amb els altres partits, especialment amb la Unión del Centro Democrático, la UCD, en el consens que va fer possible el retorn de la democràcia i la Constitució. Per als que ja som més grans i que hem viscut aquest procés en directe, no ens és un personatge aliè.
Vàrem començar a sentir el nom de Carrillo com si fos un personatge irreal. La propaganda del règim el pintava com una mena de diable, sempre sota l'ombra de la seva responsabilitat en les execucions de Paracuellos del Jarama, on moriren durant la Guerra Civil milers de presoners pertanyents al bàndol franquista. Després, la seva segona vessant de persona que sap posar els interessos del país per sobre dels del partit per fer possible la transició democràtica. Probablement acaba de morir l'última persona que restava amb vida amb un paper important en la Guerra Civil espanyola.
En Santiago Carrillo era veí meu a Madrid, vivia prop de casa meva al barri madrileny del Retiro, el veia amb certa freqüència pel carrer, i ens saludàvem educadament. Recordo ara fa ja fa uns anys que el vaig veure passejar pel Retiro amb la seva dona en el moment de creuar-se amb un senyor en cadira de rodes que duia una cuidadora. Era un altre veí, Ramon Serrano Suñer, el cunyat de Franco, el cuñadísimo i persona que va intentar apropar el règim cap a l'Alemanya de Hitler. No sabria dir si es varen saludar o dir alguna cosa, però sí que em va semblar que no es treien els ulls de sobre l'un de l'altre. La història de tot un segle condensada en un moment, i tot, davant de casa mentres jo inútilment intentava fer una mica de footing.
L'empordanès Pere Fages, que fou el seu secretari durant els darrers anys d'exili parisenc, alguna contribució deuria fer com a home de cinema i, per tant, de l'espectacle que és quan va disfressar amb una perruca Carrillo i el varen fer entrar per la Jonquera a la tardor del 76 per quedar-se ja a Espanya. Va viure uns mesos amb perruca i amb certa indiferència policial mantenint una gran activitat, fins que fou detingut abans de Nadal en plena roda de premsa. També hi hauria tingut alguna cosa a veure el fet que la revista Interviú publiqués les fotos de Carrillo burlant la policia de fronteres i passejant-se per l'Empordà amb la seva perruca, que li fou tornada anys després quan es va trobar en un magatzem de la policia.
En aquells primers anys, Santiago Carrillo va començar a sovintejar les nostres comarques. Primer passant uns dies a Ordis, a la casa d'en Pere Fages. Encara era ben calent el fet de la seva detenció i alliberament quan al crit d'"en Carrillo és al poble" els veïns d' Ordis el varen anar a veure a Cal Fusté, el bar de la plaça, on va anar a comprar tabac. El va atendre l'amo, en Siset, Narcís Vilà, persona que va ocupar llocs de regidor i alcalde durant la república, el franquisme i la transició. Quin crack! De què varen parlar? El poble d'Ordis recorda la figura d'en Siset com la de la persona clau per evitar al poble que el nefast Comitè d'Orriols, grup incontrolat del bàndol republicà, matés ningú, a diferència de la quantitat de persones innocents executades a casa nostra senzillament perquè anaven a missa; però també evitant que la represàlia franquista liquidés en plena revenja veïns d'Ordis dubtosos de fidelitat al nou règim. En Pere Fages va treure Carrillo a navegar amb el seu llaut Saratoga, que estava al Nàutic del Port de la Selva, descobrint-li les meravelles del Cap de Creus. En Josep Quintanas, en Lluís Medir o sobretot el malaguanyat Carles Navales foren persones clau en el periple posterior gironí de Carrillo, que inclou algunes vacances a la Costa Brava però també algunes estades en els darrers anys al Balneari Prats de Caldes de Malavella, que sempre va incloure la seva presència anual al Motel Empordà de Figueres, fet que parla prou bé del seu gust.
Dels 18 als 25 anys vaig encarregar-me, essent un cadell, de bona part de la informació política de Los Sitios, que fou l'antecesor de l'actual Diari de Girona. Evidentment, en aquell moment no vaig valorar el que representava que una informació tan irrepetible com la de la transició política, de la qual Girona tenia el seu propi protagonisme, però també a través de la gent que ens visitava, estigués, entre d'altres, a les meves mans. Precisament gràcies als oficis de Josep Quintanas, llavors dirigent del PSUC gironí, vaig entrevistar diverses vegades Carrillo. Sempre fumant, sempre contundent, sempre impressionant. Recordo que posava les màximes facilitats per les fotografies, normalment a càrrec d'en Pablito o d' en Santi, de tal manera que acceptava passejar pel carrer per ser retratat, lògicament mentres es fumava una cigarreta.
Parlant de cigarretes, a mitjan anys 80 dos periodistes gironins que vàrem instal·lar-nos a Madrid per fer informació política, en Lluís Falgás i jo mateix, vàrem demanar a Raimundo Castro, corresponsal d'El Periódico de Catalunya, que era amic seu, que ens organitzés un sopar amb Carrillo. Ho vàrem acabar fent a El Luarqués, un restaurant asturià que ja no existeix a Madrid. Carrillo estava a punt de ser expulsat del Partit Comunista i era un dels seus únics dos diputats. Recordo que se li va acabar el tabac, fumava compulsivament, crec que Peter Stuyvesant, perquè en Falgas, emocionat per la intensitat de la conversa li robava cigarreta darrere cigarreta. Lògicament jo em fumava un havà doble coronas. Mai he fumat cigarretes. La tertúlia va durar fins molt tard a la matinada, ja que en un altra taula els propietaris feien petar la xerrada amb uns amics. En aixecar-se la sessió, un dels de l'altra taula es va acomiadar efusivament d'en Carrillo. Era Ramon Muñoz González y Bernardo de Quirós, governador civil de Girona durant el franquisme. Coses d'asturians.
