És un poble que s'inclina més cap al Ter que al Fluvià, es mira l'Empordà d'esquitllentes, des de Valldevià i el golf de Roses sembla només mitja ungla blava darrere les alzines i els pins.

Arribant a Vilopriu per Valldevià s'estenen inquietants camps pelats als costats de la carretera, amb restes de troncs ennegrits, aquí i allà, per l'efecte del foc. Els incendis forestals són un mal endèmic d'aquesta contrada.

Baixant, el poble queda a mà dreta del camí. L'església i el castell formen part d'una mateixa mole pètria que domina tot el nucli antic. Una intervenció arquitectònica postmoderna ha arranjat les antigues estances de la fortalesa, convertint-les en Casa de la Vila, i han instal·lat un ascensor per poder accedir directament a l'església des del carrer. D'aquesta manera els vilopriuans que es vulguin guanyar el cel ja poden pujar a mig camí sense fer cap esforç. Al capdamunt de la torre, il·luminada per un sol empedreït, una bandera intenta posar un estel més en un cel que avui llueix d'un blau immaculat.

La carretera acaba de baixar fins a Colomers, a tocar del riu, i s'ha de continuar una mica més avall per trobar el trencant de Gaüses, l'altre nucli del poble. Allà, els raigs solars ja completament ajaguts es creuen amb la verticalitat dels xiprers. Darrere dels camps les heures repten pels troncs dels arbres i els plançons verdegen entre la terra nua.

Adossat a una vella porta adovellada hi ha un banc de pedra gastat pel refrec de molts de culs, que al llarg dels segles han sortit de casa, els dies de bonança, a prendre la fresca a la vora del camí.