He somiat una carretera. Una carretera buida i sola. El sol es tenyia de blanc i negre i a banda i banda, a cada voral, hi creixien els plataners. L'escorça dels arbres queia damunt les llambordes mal posades. Si plovia, el ferm sinuós semblava una mar encalmada. Quan feia sol, esdevenia una pedra de carn a la llosa. Era una recta, la carretera que somiava. Una recta sense cap més final que el punt de convergència a què la perspectiva visual obliga. Les dues fileres d'arbrat s'anaven ajuntant. Primer per la capçada, les fulles, les branques. Després els troncs, qui sap si també per les arrels, per dessota les llambordes. La carretera era una canal, un tub, un foradet.
Tot d'una, en la fase que els somnis comencen a prendre consciència que només són fruit del son, la carretera recobrava vida, acolorida. A mesura que els grocs, els blaus i els verds guanyaven terreny, hi apareixien tot de vehicles rutilants que s'incorporaven a la via. El trànsit era cada cop més voluminós. Motocicletes, turismes, camions, un riu de gasoil, una torrentada de benzina. Cavalls, cilindres, fum, les meravelles del progrés. Tots els vehicles es perdien per l'ullet llunyà de la carretera antiga i revinguda, adaptada als temps a cuita corrents. Fins que un dia, boig, el moviment s'imposà d'anada i tornada. Pel punt de fuga de l'horitzó van començar a sorgir puntets que es van anar fent grans. Punts que avançaven en contra direcció, embalums que eren més vehicles, automòbils i motos i tràilers en direcció contrària. Ells pensaven el mateix, que érem nosaltres els que els desafiàvem.
El somni es va acabar per culpa d'un xoc frontal. A l'hospital, els metges m'han parlat d'un remei racional: el desdoblament, experimentat amb èxit. Però encara tinc malsons i un dolor de vergonya nacional.
